Barcelona, 28 d’abril de 2025

Benvolgut Sr. Àngel Bernet,

Em dirigeixo a vostè, no només com a soci del Club Natació Sant Andreu, sinó com algú que estima profundament aquest club, que l’ha vist créixer i que el sent com una part essencial de la seva vida.

Quan va assumir la presidència el 2014, molts vam creure que començava una nova etapa il·lusionant. I el 2020, de nou, molts socis, entre els quals m’hi incloc, li vam tornar a donar la confiança perquè vostè mateix va prometre continuar amb una gestió eficaç, potenciar l’àrea social, millorar la comunicació amb els socis, crear nous serveis, consolidar la Marca Som Sant Andreu i preparar amb orgull el 50è aniversari del club. Tot això sota un compromís de proximitat, eficiència i respecte per l’essència del CNSA.

Però ara, a les portes del final del seu mandat el 2026, la realitat és una altra. I sento, amb tristor, que la distància entre les seves promeses i la seva gestió real és tan gran que només pot provocar decepció en qui de veritat estima el club.

Amb el pas dels anys, vostè ha actuat, salvant les distàncies, com tants polítics: bones paraules abans, i després una gestió que ha anat a la seva pròpia conveniència, més preocupat per macroprojectes i inversions que per les necessitats reals dels socis.

Els últims mesos, com a gest de maquillatge, hem vist com s’instal·lava una taula de ping-pong al jardí, com es canviava una reixa a la pista de futbol, o com es col·locava una taula per jugar a cartes. Però, honestament, aquests petits detalls no poden tapar el gran problema de fons: el despilfarro de milions en esportistes professionals, allunyant-se totalment de l’esperit d’un club de barri, de base, d’integració i sentiment.

El CNSA és molt més que un aparador de competició. És un lloc de trobada, una extensió del barri de Sant Andreu, un espai on generacions de famílies han crescut sentint els seus colors. La seva gestió ha ignorat aquest sentiment. Ha pensat en trofeus, però ha oblidat les persones.

La sala social n’és un exemple trist. Sovint desordenada, mal atesa, en estat lamentable. I que consti: no és un problema personal meu. He enviat diverses cartes de queixa aquest últim any, sempre amb esperit constructiu. El balanç? Una vintena de cadires noves. Només això. No es tracta de cap caprici personal, sinó d’una crida desesperada per dignificar un espai que hauria de ser el cor del club. Jo, si vull jugar a dòmino o a cartes, ho puc fer en qualsevol plaça del barri. Però aquí parlem del Club Natació Sant Andreu. Parlem d’identitat.

Sr. Bernet, vostè ha gaudit de gairebé dotze anys de mandat. Ha tingut temps, recursos i oportunitats per escoltar, per connectar amb la base social que li va donar suport. I malgrat això, avui molts ens sentim traïts. Ens sentim tristos. Ens sentim enganyats.

Segurament el pròxim cap de setmana, vostè gaudirà d’una escapada a Grècia. Li desitjo sincerament que aprofiti l’estada, que desconnecti, que gaudeixi de l’experiència. Però també li demano que aprofiti aquests últims mesos que li queden com a president per mirar enrere i preguntar-se honestament: He estat fidel a allò que vaig prometre? Tinc la consciència tranquil·la? He respectat l’esperit d’aquest club?

La història jutjarà els resultats. I nosaltres, els socis, jutgem el sentiment.

A vostè li desitjo el millor en la seva pròxima etapa, ja sigui en alguna federació, en alguna nova “porta giratòria” o en una jubilació tranquil·la. No li desitjo cap mal. Però sí que espero que el seu successor o successora entengui, com vostè no ha fet, el profund amor que Sant Andreu té cap al seu club.

Aquestes línies són la meva última carta. No són ni odi, ni venjança: són dolor. Són el lament d’un soci que encara estima aquesta casa i que s’ha sentit abandonat.

Atentament,
Javier Codina
Soci del Club Natació Sant Andreu